LLIBRES PER LLEGIR

C O N T E S A M B VA L O R S

6 E l cèr v ol a la fon t C on te de J ean d e la F on tain e

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Un cérvol assedegat va arribar a una font i, després d’haver satisfet la set, va contemplar la seva imatge, que es reflectia a l’ aigua.

Es va enorgullir de les banyes que tenia, perquè eren enormes i de formes variades, però va estar descontent de les potes, que eren flaques i dèbils.

0

I entretingut en aquests pensaments, se li va presentar un lleó, que el va empaitar. El cérvol va fugir corrents i li va treure molt d’avantatge.

Mentre la planura era deserta, l’anava avançant i se salvava; però en entrar en un paratge cobert de bosc, va passar que les banyes se li van enredar a les branques i, com que ja no va poder córrer, el lleó el va atrapar.

A punt de morir, es va dir a si mateix: - Pobre de mi! Jo que creia que no podia comptar amb les potes, i eren elles les que em salvaven; les banyes, en canvi, tant que jo me’n refiava, són les que m’han perdut.

De vegades, en els perills, els amics en qui no confiàvem són els qui ens salven, i aquells de qui estàvem més segurs ens traeixen.

C O N T E S A M B VA L O R S

9 E l n iu d el cu cu t

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Cucut! El cucut compta les hores... Cucut! El cucut viu en un rellotge de paret. Voleu saber per què el cucut viu en un rellotge de paret? Us ho explicaré.

A primera vista, el cucut sembla un ocell com qualsevol altre. Té dues potes, un cos més aviat grassonet, un cap i un bec. El cucut és un ocell de color gris blavós. Però les plomes de les ales les té més fosques i sembla que les dugui tacades. Com que és molt presumit, el cucut es pentina les plomes del cap cap enrere. I quan canta sempre diu el seu nom: cucut-cucut... Fins aquí és un ocell com els altres, oi? Doncs hi ha una cosa que el fa diferent. I sabeu què és?

Doncs que el cucut no sap fer nius. No, no... No en sap! Tots els ocells del món han après a fer nius, menys el cucut. Uns el fan més bé que els altres. Com és natural. I tots el fan per tenir un lloc on pondre els ous. Però tot i això, el cucut no n'ha après mai. º Quan un altre ocell s'ofereix a ensenyar-n'hi, el cucut diu que li sap greu, però que no té temps. Que va molt atrafegat comptant les hores. Cucut-cucut! Si n'és de dropo! Quines poques ganes d’esforçar-se!

Els ocells que viuen al bosc acostumen a fer els nius a les branques més altes dels arbres. Sempre saben on trobar un bon lloc, recollit i discret, lluny de l'abast dels lladres d'ous. Per això, els ocells vivien convençuts que els nius que feien eren un lloc segur per deixar-hi els ous.

Però els ocells poc s'ho podien imaginar que el pocavergonya del cucut ponia d'amagatotis els ous... als nius d'altres ocells. Com que no sabia fer nius, el barrut acabat es va inventar aquesta jugada. El molt murri, primer buscava un niu que ja fos ple d'ous. I quan n'havia trobat un, mirava cap a un costat, mirava cap a l'altre i quan veia que no el descobriria ningú, aprofitava el moment i, cucut!, ponia ràpidament un ou i l'hi deixava.

Ja us podeu imaginar la cara que feien els altres ocells quan tornaven al niu, comptaven els ous i veien que n'hi havia un de més. Era tot un misteri! Als ocells els va costar Déu i ajuda descobrir que allò era cosa del cucut.

I el dia que ho van descobrir, van convocar una reunió d'urgència a les branques d'una alzina per mirar de trobar-hi una solució. A la reunió hi van assistir els ocells que vivien al bosc. El pit-roig, que és l'ocell que millor trina i refila. La cadernera, que té un cant inconfusible i les ales tacades de groc. La mallerenga, petita com un barrufet, que no para mai quieta. L'oreneta, que malgrat ser baixeta i grassoneta, vola a tota velocitat perseguint insectes... La tórtora, que és un ocell que només canta quan està enamorat. I l'estornell, un ocell molt viatger que torna a casa amb tota la seva família quan arriba amb la tardor.

I piulant, piulant, finalment van decidir que el cucut no podia continuar vivint al bosc per penques!

Però al cucut tant se li'n dóna. Perquè, des d'aleshores, viu ben calentó dins d'un rellotge. Continua ponent els ous als nius dels altres, no ha après a fer-se una casa i ja no té els seus amics del bosc. Cucut-cucut!

C O N T E S A M B VA L O R S

3 E l xacal i l'er içó C on te qu e p r ov é d el S àh ar a

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Lahara era una femella d’eriçó que vivia al desert amb la seva família. Tenia un terreny molt fèrtil que conreava amb gran cura i afecte. Però un dia va passar per allà Mohamed, el xacal, que volent abusar d’ella va cridar: - Deixa d'explotar les meves terres, eriçó! I el pobre animal, en veure la superioritat física del xacal, va respondre amb por: - Això no és cert, aquestes terres són meves, les vaig heretar dels meus pares i si em segueixes molestant avisaré el jutge.

El xacal va riure sorollosament, ja que amb els seus grans ullals, ni tan sols el jutge temia... Després va voler enganyar Lahara dient-li: - Bé, estimada amiga, siguem justos. Et permetré conrear l'horta en pau si compartim la collita. Lahara, preocupada per la gran quantitat d'aliment que podia consumir el xacal, va pensar ràpidament en una estratagema per no quedar-se sense menjar, i li va respondre: - D'acord Mohamed, aquest any tot el que creixi sota terra serà teu, i el que creixi per sobre serà meu. - D'acord! - va dir el xacal, convençut que havia aconseguit un munt de menjar gratuïtament i sense esforç.

Aquella temporada, Lahara cultivà pomes i taronges. En arribar Mohamed a recollir la seva part (tal i com havien acordat), va veure que l'eriçó havia recol·lectat tots els fruits, ja que era el que creixia sobre la superfície de la terra. Quan el xacal es va posar a furgar, només va trobar les arrels dels arbres, i molt enfadat li va dir a l’eriçó: - D'acord Lahara, quan arribi la propera collita serà a l'inrevés: jo m’emportaré el que creixi a la superfície, i per a tu quedarà el que estigui sota terra.

Però l'eriçó, que sabia molt més d'agricultura que Mohamed, aquell any va sembrar patates.

Quan va arribar l'època de la col·lecta, el xacal va agafar totes les fulles que hi havia a la superfície, les va guardar en un enorme sac i va sortir corrents a tota velocitat, convençut que aquesta vegada havia guanyat.

Lahara, que havia vist l'escena amagada darrere una pedra, en veure com fugia Mohamed es va posar a saltar d'alegria i va demanar ajuda a tota la seva família per recollir les patates. Aquell any la collita va ser especialment bona, i l’eriçó va repartir cistells de patates entre tots els seus veïns. El xacal en adonar-se que, per dues vegades, l’engany li havia sortit malament, es va sentir tan avergonyit que mai més va tornar a molestar els altres animals, encara que fossin molt més febles que ell.

C O N T E S A M B VA L O R S

8 E ls m ú sics d e B r ém en G er m an s G r im m

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Hi havia una vegada un ase que treballava en una granja. Quan l'ase es va fer vell, el seu amo va decidir portar-lo a l'escorxador. Però l'ase va descobrir els seus plans i va escapar de la granja. Quina injustícia! He gastat tota la meva vida i les meves forces al servei de l'amo... i mira com m'ho agraeix! murmurava l'ase. Llavors, va pensar anar a la ciutat de Bremen, per fer-se músic de la banda municipal. Pel camí va trobar un gos de caça i li va preguntar:

- Amic, per què corres amb la llengua fora? - Perquè sóc vell i el meu amo vol matar-me... – va contestar el gos. El burro va escoltar totes les desgràcies del gos i va dir: Company, vine amb mi a Bremen i ens farem músics de la banda municipal. Jo tocaré la guitarra i tu el tambor. Al cap d'una estona, l'ase i el gos van trobar amb un gat. - Company, per què estàs trist? - li van preguntar. - Com ja sóc vell, la meva senyora volia ofegar-me. Per això he escapat i ara no sé com haig de guanyar-me la vida. No et preocupis - li van dir -, la teva història és igual que la nostra. Vine amb nosaltres, ens farem músics.

Una mica més endavant, l'ase, el gos i el gat, van sentir un gall que cantava, semblava que s'anava a trencar la gola. El gall els va dir: Quina injustícia! Tota la vida he treballat de despertador i demà pensen tirar-me a la sopa... Llavors, el burro li va dir: No tens cervell sota d'aquesta cresta? Vine amb nosaltres a Bremen. Anem a ser músics de la banda municipal.

Però la ciutat de Bremen estava lluny i se’ls va fer de nit a mig camí. Els quatre músics van decidir passar la nit al costat d'un arbre gruixut. El burro i el gos es van quedar sota l'arbre, el gat es va enfilar a una branca i el gall va pujar fins a la més alta. Des d'aquella altura, el gall va cridar: - Es veu una llum a la llunyania...! - Anem allà, companys - va dir l'ase -, segur que és millor posada que aquesta.

Quan van arribar a la casa, l'ase va guaitar a través d'una finestra i va dir: - Hi ha un grup de bandits asseguts a la taula. Tenen preparat un sopar fastuós. Els animals, després d'alguna discussió, van preparar un pla per a foragitar als bandits.

L'ase va recolzar les potes davanteres a la finestra; el gos es va posar damunt del burro; el gat es va enfilar sobre el gos, i el gall sobre el cap del gat. A un senyal, tots van començar la seva música: el burro bramava, el gos lladrava, el gat miolava i el gall cantava. I, a un senyal, tots es van llançar sobre la finestra. El vidre es va trencar en mil trossos i els bandits van cridar espantats: - Fantasmes! La casa està embruixada!. I tots van fugir aterrits cap al bosc.

Llavors, els quatre músics de Bremen es van asseure a la taula i van donar bon compte de tots els aliments. Quan van acabar de sopar, van apagar la llum i van anar a dormir. Quan els bandits es van tranquil·litzar, el capità va manar a un que anés a la casa a espiar.

Quan els bandits es van tranquil·litzar, el capità va manar a un que anés a la casa a espiar. El bandit va entrar sense fer soroll; al fons de l'habitació brillaven els ulls del gat. El bandit va pensar que era foc i va acostar un misto per encendre una espelma. Llavors, el gat es va llançar sobre ell i li va esgarrapar la cara; en la seva fugida va ensopegar amb el gos i aquest el va mossegar en una cama; finalment, l'ase li va donar una coça tremenda. Quan escapava aterrit, va sentir cantar el gall: "Quiquiriquí!". El lladre va tornar al costat dels seus companys i els va dir: - A la casa hi ha una bruixa horrible. Tot just entrar m'ha esgarrapat la cara. Després, m'ha agafat la cama amb unes estenalles, i un monstre negre i pelut m'ha colpejat amb una porra. Quan escapava, un fantasma ha cridat: Porteu-me’l aquí!!!

A partir d'aquell dia, els bandits no es van atrevir a tornar a la casa i els quatre músics de Bremen es van quedar allà a viure per sempre.

C O N T E S A M B VA L O R S

5 E l v estit n ou d e l'em p er ad or H an s C h r istian A n der sen

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Hi havia una vegada, un emperador la major afició del qual, eren els vestits. En tenia moltíssims, i passava hores i hores emprovant-se'ls i mirant-se al mirall. Tot i ser tan vanitós, no era mal governant, i els seus súbdits l'estimaven.

Un dia es van presentar davant de l'emperador, un parell de murris que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist, que el convertiria en l’admiració del món sencer.

- I a més de ser el vestit més bell que pugueu imaginar, les seves propietats màgiques us seran molt útils - va dir un dels dos murris. - Sens dubte - va afegir l'altre -, doncs el vestit que us oferim només podrà ser vist per les persones intel·ligents. - Realment, un vestit així em seria molt útil - va dir l'emperador -, perquè em permetria distingir als necis dels savis, la qual cosa és molt important per a un monarca... Digueu-me allò que necessiteu per a fer-me aquest vestit, i poseu-vos ràpidament a treballar en els telers del palau.

Els murris van demanar gran quantitat d'or, joies i seda; es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles. A mesura que anaven passant els dies, l'emperador estava més nerviós, perquè anhelava tenir el meravellós vestit. Un matí, va demanar al seu primer ministre que s'acostés als telers per a veure com anava la fabricació del teixit màgic. L'ancià es va dirigir a les habitacions on estaven instal·lats els telers de palau i va veure als dos homes movent-se afanyadament, encara que sense res a les mans. Molt sorprès, el ministre es va acostar a ells disposat a preguntarlos què estaven fent, però abans que pogués parlar, un dels murris li va dir: - Quin honor que el primer ministre vingui a contemplar el nostre treball! Us agrada el teixit? El ministre anava a dir que no veia res, però per por a passar per panoli va dir que era preciós.

Com que els murris havien dit que només les persones intel·ligents podrien veure el vestit màgic, el ministre no es va atrevir a dir-li a l'emperador que no havia vist res de res; li va explicar les majors meravelles sobre el teixit que els dos homes estaven preparant, i l'emperador va quedar molt satisfet. Poc després, els dos murris es van presentar davant del monarca i li van dir que necessitaven més or i joies per al vestit. Al principi l'emperador es va mostrar sorprès, però com el seu ministre havia parlat tan bé del teixit, va acabar per donar-los el que demanaven. Els dos murris van anunciar que el teixit estava preparat i que havien començat a cosir el vestit, i als pocs dies es van presentar amb les mans buides davant de l'emperador. Naturalment, aquest no va veure res, però per por a passar per panoli va dir que era meravellós. Si el primer ministre, que és un home savi -va pensar l'emperador-, ha vist el vestit i jo no, vol dir que sóc un neci; però val més que els meus súbdits no s'assabentin, o em perdran el respecte. De manera que l'emperador, va anar dient a tot el món, que el vestit era magnífic i que tenia ganes d'estrenar-lo. Els murris van fingir provar-se'l diverses vegades per a fer els últims ajustos, i era realment graciós veure l'emperador en roba interior davant del mirall, fingint admirar un vestit inexistent.

Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat, l'emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l'admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res. Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l'inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres.

L'emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou. Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l'emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar: - L'emperador despullat!

està

Llavors la gent del poble, que al principi no s'havien atrevit a dir res, van començar a riure's per sota el nas i a dir-se els uns als altres: - L'emperador no porta cap vestit! L'emperador va en roba interior! L'emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d'un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l'emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós. Pel que fa als dos murris... ja estaven lluny. S'havien donat a la fuga amb tot l'or i les joies que li havien tret el vanitós i ingenu emperador, i es conta que encara segueixen rient-se'n.

C O N T E S A M B VA L O R S

7 L a for m ig a i la cig ala F au la d' I sop

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Que feliç que era la cigala a l'estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava el més mínim: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres ... Però l'estiu no és etern.

Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s'havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.

- Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred - s'anava dient ella mateixa. - I perquè no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga? I va pensar dintre seu. - Potser vaig tenir temps durant l'estiu d'emmagatzemar provisions i construir-me un refugi? - Doncs és clar que no! - va dir tota convençuda- havia de cantar. Però els meus càntics ara no m'alimentaran.

º

I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga. - Què vols? - Va preguntar la formiga quan va veure a la cigala davant la seva porta. El camp estava cobert per una espesa capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna; i traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament: - Tinc gana i ... i ... estic morta de fred ...

I la formiga va contestar : - I a mi què m'expliques? Què feies al llarg de l'estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa? - Jo? Cantava i cantava tot el dia - va respondre la cigala tota orgullosa. - I què? - va preguntar la formiga - Doncs ... res ... - va murmurar la cigala. - Cantaves? doncs, per que no proves ara de ballar?

I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.

C O N T E S A M B VA L O R S

11 L a g r an cu r sa F au la d' I sop

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Ei, hola. Benvinguts a la diada anual de les tortugues. És una festa increïble! Aquest any han vingut tortugues de tot el món. Mmm, aquest tomàquet és boníssim! Veieu aquella tan enorme? Doncs és la gran tortuga del Carib que pot menjar-se un quilo d'enciam en un minut. I aquella petita com un mosquit? Doncs aquella és una tortuga de l'Amazones que quan s'enfada canvia de color. Totes han vingut per divertir-se en aquesta fira que tenim muntada. Us deveu preguntar què celebrem, oi? Bé, doncs celebrem un fet insòlit: que una tortuga va guanyar una cursa a la llebre.

Tot va començar un dia com avui, quan una tortuga que es diu Pepa va sortir a passejar  perquè feia un dia fantàstic. Mentre la Pepa passejava, va trobar-se amb una llebre i es va parar per saludar-la amistosament. - Bon dia tingui, senyora llebre -va dir la Pepa. Però la llebre no li va fer ni cas. La Pepa, que era molt amable, hi va insistir. - Bon dia, senyora llebre -va repetir. Davant tanta insistència, la llebre, que era molt presumida i fatxenda, va preguntar: - Què hi fas tu, al bosc, tortuga? - Passejo - va contestar la Pepa. - Passejo, passejo! - va dir la llebre imitant-li la veu amb to burleta -. Com pots passejar amb aquestes cames tan curtes? Si no aixeques  ni un dit de terra i tens la closca ratllada de tant arrossegar-la! A la Pepa no li va fer cap gràcia que la llebre se'n fotés d'ella. No li agradava gens ni mica que es riguessin de les seves potes curtes. I sense pensar-s'ho dues vegades la Pepa va dir: - Sí, sí... Les teves potser són molt llargues i musculoses, però estic segura que si fem una cursa la guanyo jo!

Quan va sentir-ho, la llebre va  posar-se a riure fins que li van caure uns llagrimots grossos com botons. No s'ho acabava de creure. La tortuga, l'animal més lent que coneixia, la desafiava a  ella, la llebre! - Ho dius de broma, oi, tortugueta? Com vols ser més ràpida que jo? - No és cap broma. Tu diguem on i quan vols fer la cursa... I jo hi seré com un clau. La Pepa hi va insistir tant i tant, que finalment la llebre es va picar. - Jo no tinc la culpa que siguis una beneita. És problema teu. Mira, quedem aquesta tarda, a les sis en punt. La cursa serà des d'aquella olivera fins al pi que hi ha a l'altra banda del turó. D'acord? - No hi faltaré -va contestar la Pepa.

- I què ens hi juguem? -va preguntar la llebre. - Ens hi jugarem l'orgull de ser l'animal més ràpid del bosc.

A les sis en punt la Pepa arribava a l'olivera on l'esperava º la llebre. Van encarregar al senyor mussol que donés la sortida... - Per què sempre em desperten per treballar -va protestar el mussol-. A veure... Preparats, llestos... Ja! I la cursa va començar. La llebre va sortir tan ràpida que al cap de pocs instants la tortuga ja no veia ni el núvol de pols que aixecava.

Quan la llebre va arribar dalt del turó, es va parar a respirar. Havia fet un esforç considerable. Va mirar enrere i no va veure ni rastre de la tortuga. "No sé pas per què corro tant", va pensar, "si les tortugues no saben córrer".

Animada per la distància, la llebre va decidir descansar una estona a l'ombra d'una figuera. - Ah!!! Que bé que s'hi està, a la fresqueta... - va pensar la llebre-. Em quedaré aquí una estona. I quan vegi que arriba la tortuga, tornaré a córrer i no tindré problemes per guanyar la cursa. I és que la lenta de la tortuga no hi té res a fer contra un animal tan esvelt i àgil com jo! S'hi estava tan bé, que la llebre es va quedar adormida com un soc i va caure en un son tan profund, que ni sentia piular uns pardals que jugaven per allà.

Quan la tortuga hi va passar, va estranyar-se moltíssim en veure roncar la llebre arraulida entre les arrels de la figuera. Però la tortuga no va parar ni per fer un glop d'aigua. La Pepa va continuar xinoxano.

Al cap d'una estona, la tortuga arribava a la meta. Tots els animals que s'hi havien reunit van començar a cridar d'emoció i a exclamar hurres i visques. Hi havia el senyor ànec, l'eriçó i l'esquirol... - Visca la Pepa! -cridaven tots. Fins i tot el senyor talp va abandonar per un moment el subterrani on vivia per celebrar la victòria. I la rateta va ser l'encarregada de donar-li un ram de flors. Incomprensiblement, la tortuga Pepa havia guanyat la cursa a una llebre arrogant que havia comès l'error de confiar-se excessivament. Des d'aquell dia, les tortugues som un dels animals més respectats del bosc. És famosa la nostra constància i per això, cap llebre no s'ha atrevit mai més a tornar a desafiar-nos en una cursa.

C O N T E S A M B VA L O R S

2 L a g u illa i el r aïm F au la d'I sop

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Era tardor, i la guineu que vivia en un cau del bosc, cada nit s’atipava de ratolins (que eren molt grossos en aquella època de l'any, i també una mica ximples!), perquè es deixaven caçar amb facilitat.

En realitat, la guineu hagués preferit menjar-se alguna bona gallineta de tendres ossets, però feia temps que el guardià del galliner era un gos poc recomanable, i per això, s’havia d'acontentar amb allò que el bosc oferia: ratolins, granotes i algun liró.

El cas és que un matí la guineu es va despertar amb certa sequedat a la gola i amb un viu desig de menjar alguna cosa refrescant diferent de la seva acostumada menja. Per exemple, un bon raïm de raïms. I arribava fins a ella una oloreta de raïm moscatell... "Bé -va dir-se la guineu-. Avui vull canviar. Després de tanta carn de ratolí, m’agradarà una mica de fruita!" I es va dirigir cap a la parra de l’aroma que havia percebut. Atapeïts raïms penjaven d'ella... N’hi havia molts, però...

"Que estrany!- va remugar l'animal-, no vaig creure que estiguessin tan alts. D'un bon salt els assoliré!"   Va prendre carrera i va saltar obrint la boca. Però, no hi havia res a fer! Només arribava a un pam del raïm: el salt se li quedava curt... No obstant això, la guineu no es va desanimar. De nou va prendre carrera i va tornar a saltar: res! Va provar una altra vegada a insistir en la prova, però el raïm semblaven cada vegada més amunt. Panteixant per l'esforç, la guineu es va convèncer que era inútil repetir l'intent. Els raïms estaven a massa alçada per a poder-los assolir d'un salt.

Es va resignar, doncs, a renunciar als raïms, i ja es disposava a tornar al bosc, quan es va adonar que des d'una branca propera, un ocellet havia observat tota l'escena. Quin ridícul paper havia estat fent! Precisament ella, la senyora guineu, no havia aconseguit apoderar-se de tot allò que li agradava. Però va trobar un to que li va donar una sortida airosa: - Saps? -va dir, dirigint-se a l’ocellet-, em van avisar que estaven madures, però veig que encara estan verdes. Per això no vull prendre-les. Els raïms verds no són un plat apropiat per a qui té tan bon paladar com jo.   I se’n va anar arrogant, segura d'haver quedat dignament, mentre l’ocellet movia el cap divertit. QUAN LA GUINEU NO ELS POT HAVER, DIU QUE SÓN VERDS!

C O N T E S A M B VA L O R S

10 L a sop a d e p ed r es

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana. Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu.

Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan va sortir la mestressa li va dir: - Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve º mort de fam de la guerra? La mestressa de la casa se'l mirà i digué: - Però, que estàs tocat del bolet? Què t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes? Mal llamp t'arreplegui! I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa.

Pobre soldat... Prova fortuna en una altra casa, truca i diu: - Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? La mestressa se'l mira de fit a fit i li diu: - Però, que estàs boig? Què no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne? I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.

Pobre soldat... Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta: - Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí!

I és que la gent d'aquell poble n’estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés. Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap, i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i digué: - Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres? Les mosses van riure. - Una sopa de pedres... Però que estàs boig? I se li’n reien.

El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara. - Soldat, què tens? Per què plores? - És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la... – va respondre el soldat. - Què et podem ajudar? - preguntà en Martí. - I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.

En un tres i no res, tots els vailets van a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar.

Els vailets estaven impacients i deien: - Podem tastar la sopa? - Calma, calma! - exclamà el soldat. La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i digué: - Mmmmm...! Què bona!!! Jo diria, però, que hi falta un punt de sal. Una noia que es deia Elisabet digué: - Però, si jo en tinc a casa meva...! Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué: - Què bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet. Un noi que es deia Lluís li fa: - Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida. - I també faltarien patates i arròs. - Doncs jo puc treure les patates de l’hort - digué l’Anna. - I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! – va exclamar l’Ester. - Mentre, la Fina es preguntava que podia portar...

CONTES AM B VALORS

4 La unió fa la força Conte tradicional hindú

Autoria del treball:

Il·lustracions:

Immaculada Burgués Núria Font Núria Alart M ònicaValverde Roser Rojas

Als coloms els agradava volar plegats, com una gran família, però no sabien per què ho feien. Un dia, volant tots junts, cercaven menjar sense èxit. Van recórrer molts quilòmetres sobre camps i jardins, però hi no van veure res que els pogués omplir la panxa. Sempre hi havia algun altre animal que se’ls avançava, i necessitaven volar més de mig dia fins a trobar una engruna. Exhausts, de tant volar, van fer una parada damunt d’uns cables d’electricitat. Des d’allà, un dels coloms joves va distingir una mica d’arròs a terra. Ràpidament, van reiniciar el vol i tots van baixar a menjar.

Però tan bon punt van aterrar, van sentir un estrany soroll i abans de què poguessin fer res, una xarxa s’alçà damunt seu cobrint-los a tots. Era un parany preparat per a caçar-los... Els coloms, molt espantats, lluitaven per sortir-ne, però la malla de la xarxa era massa petita i només aconseguien cansar-se sense poder alliberar-se’n.

Els caçadors s’apropaven pel camí carregats amb una caixa de fusta i una reixa metàl·lica disposats a posar-los a dins i emportar-se’ls. De cop, el rei dels coloms va dir: - Pareu de forcejar! Si tots subjectem la xarxa amb el bec i volem plegats, podrem elevar-nos i escapar. Al senyal del rei, cada colom subjectà la xarxa i agità les ales. La xarxa començà a alçar-se. Els caçadors van quedar parats en veure com s’allunyaven els coloms amb la xarxa que encara els envoltava, i per molt que van córrer no els van atrapar.

El rei va dirigir els coloms fins a un vessant proper on vivia un amic seu. Era un ratolí que s’alegrà molt de poder rosegar la xarxa i alliberar els estimats coloms. Encara ara podeu veure com els coloms volen tots plegats, perquè han après la lliçó que aquell rei savi els va ensenyar: LA UNIÓ FA LA FORÇA!!!

C O N T E S A M B VA L O R S

12 L 'en can tad or d e ser p s C on te qu e p r ov é d e l'I n d ia

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

L A les afores d’un poblet de l’Índia, vivia un encantador de serps amb la seva dona. Cada matí, l’encantador baixava al poble a treballar, agafava la seva catifa, l’instrument per encantar la cobra i s’asseia a un racó del mercat. Aquest encantador, no era un encantador qualsevol. Enlloc de portar una flauta, portava un instrument de corda. Aquest instrument era tradicional de l’Índia i tenia un so diví que encantava fins i tot a les persones que passejaven pel mercat. L’havia fabricat ell mateix amb fusta de teca i una carbassa. I l’hi havia posat 26 cordes que en tocar-les, produïen una cascada de notes brillants. Es tractava del sitar.

E

Quan tocava el sitar, la seva cobra aixecava el cap i ballava al ritme dels acords que feia l’encantador. Tothom es quedava meravellat i li donaven propina. Però un dia que havia fet un bon salari, quan va decidir marxar a casa, no s’adonà que tres lladres l’estaven seguint per robar-li els diners.

L’encantador arribà a casa i li ensenyà a la seva dona tots els seus guanys, tot dient: “Ho guardaré tot a les golfes”. Agafà la cobra i els diners i ho guardà en dos cofres diferents. Els lladres estaven vigilant i ho van sentir tot. L’encantador i la seva dona van anar a dormir, i els lladres van entrar a les golfes. Van agafar el primer cofre que van trobar i van sortir corrents al carrer.

En el moment d’obrir-lo per repartir-se els diners, va arribar la gran sorpresa... S’havien equivocat de cofre! La cobra va sortir tota furiosa perquè l’havien despertat i els lladres morts de por, van sortir corrents.

El dia següent, l’encantador pujà a les golfes a cercar la serp per començar una nova jornada, però només va trobar un cofre. I va exclamar: “M’han robat els diners!”, però en aixecar la tapa va veure que els lladres s’havien equivocat de cofre.

L’encantador, sortí fora de casa, desplegà la seva catifa, es va seure i començà a tocar el sitar. Amb l’energia que transmetia l’instrument, al cap d’uns minuts, la serp es va apropar fent zig-zag. La va recollir i se l’emportà amb ell cap al mercat, per començar un nou dia. I dels lladres no se’n va tornar a saber res més.

C O N T E S A M B VA L O R S

1 E l lleó i el r atolí F au la de J ean de la F on tain e A dap tació de M . E u làlia V aler i

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Un ratolí petit, petitó, vivia en un cau tot fosc. Cada nit sortia a donar un vol. Li agradava molt de jugar i de córrer a la claror de la lluna, per dins de l'herba de plata. Una nit com sempre feia, va sortir del seu cau. Quin espant! Un gros lleó d'ulls brillants i boca oberta era ajaçat a prop del seu forat. El lleó aixeca la pota i atrapa el ratolí amb les seves urpes. Pobre ratolí! Tot ell tremolava de por. El lleó anava a menjar-se'l!

Amb un fil de veu, el ratolí va demaanar: - Si us plau, senyor lleó! Deixeu-me anar. Sóc massa petit. No us arribaré ni a les dents i, a més, com podré tornar a judar, a veure la lluna, a còrrer i a saltar? Sigueu bo, vós que sou el Rei de la Selva! El lleó se'l va escoltar, aixecà el cap enlaire i l'espolsà. A la fi, va obrir la pota i va deixar anar el ratolinet. - Apa -li diu-, vés-te'n a jugar, a córrer i a saltar. A mi també m'agradaria fer-ho, però haig d'anar a caçar. - Moltes gràcies, senyor lleó. Si mai em necessiteu, crideu-me. - No em facis riure, tan petit! Com vols que et necessiti? Au vés, vés a jugar!

Tot content, el ratolí girà cua i va començar a córrer buscant la claror de la lluna. De cop, va sentir uns rugits terribles i s'aturà espantat. - Què deu ser això? Sembla la veu del senyor lleó. I corrents, sense pensar-s'hi ni una mica, va tornar enrere. Quan hi arribà, trobà el pobre lleó presoner a dins d'una xarxa molt gruixuda. Havia volgut sortir-ne i encara s'havia enredat més. Tenia les ungles enganxades a les malles i no podia fer res. No tingueu por, senyor lleó -cridà el ratolí en veure'l-. Jo us ajudaré! - Tu? Ets massa menut. Val més que te'n vagis abans que arribin els caçadors. - De cap manera! Deixeu-me fer. Ja veuré el que faré!

El ratolí començà a rosegar una corda de les malles. Hi va passar molta estona; les dentetes anaven serrant, serrant. A la fi es va trencar la corda! Rosega que rosega, ara una malla ara l'altra les va anar segant. El ratolí estava molt cansat, però no volia pas parar. Havia de salvar el pobre lleó. Quan va haver desfet moltes malles, a la xarxa hi havia un forat molt gros. - Corre, senyor lleó, prova ara de sortir – li digué el ratolí-. Ràpid, que ja sento els caçadors! I el lleó, estirant-se, a poc a poc va anar sortint. A la fi, va fer un salt i va ser fora! El lleó estava molt content. - Moltes gràcies, ratolinet! Si no arriba a ser per tu els caçadors m'haurien mort. - Jo també seria mort si tu no m'haguessis deixat anar. I ara, corre, marxem que els caçadors ja són aquí! Aquella nit, a la claror de la lluna, van sortir-hi dos amics: el lleó i el ratolí.

CONTES AMB VALORS

16 L'ós i els amics

Autoria del treball:

Il·lustracions:

Immaculada Burgués Núria Font Núria Alart Mònica Valverde Roser Rojas

Dos amics anaven junts per un camí, quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits.

E

- Socors! Auxili! - van cridar tots alhora.

El més prim dels dos no va trigar a trobar refugi entre les branques d'un arbre, però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix. - Dóna'm la mà i puja'm! - va suplicar.- Corre! afanya't! - No puc! - va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt - Si ajudo a algú tan gras com tu corro el risc de caure... i no vull que l'ós em devori!

La temible fera guanyava terreny a poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada vegada s'anava apropant més a l'homenet gras. Però de sobte, es va deixar caure a terra. - "He sentit a dir que un ós mai ataca a un cadàver" - es va dir per a ell el viatger - "Em faré el mort".

Immòbil, es va fer el mort, mentre l'ós l'anava ensumant. Després l'animal se'n va anar, realment convençut que l'home estava mort.

Quan l'ós se n'havia anat, l'altre viatger va baixar de l'arbre i li va dir al seu amic: - Has tingut molta sort! Te n'has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n'haurà anat l'ós. Fins i tot m'ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l'orella! - va dir - Que t'ha dit? - L'ós m'ha recomanat que no torni a viatjar, d'ara endavant, amb algú que només pensa en sí mateix i que no t'ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics. I amb aquestes paraules, l'home va seguir el seu camí sol. Conte extret del web Tot Contes

C O N T E S A M B VA L O R S

13 L a p lan ta p r esu m id a A d ap tació lliu r e d 'u n con te p op u lar

A u tor ia d el tr eball:

I l·lu str acion s:

I m m acu lad a B u r g u és N ú r ia F on t N ú r ia A lar t M òn ica V alv er d e R oser R ojas

Vet aquí una vegada, hi havia un jardí que era el més bonic de la ciutat. Tothom que hi passava no deixava d'admirar les seves flors, i el perfum que els arribava els omplia el cor d'alegria. Les plantes d'aquell jardí sabien que eren admirades per tots els ciutadans i n'estaven contentes.

La rosa deia a la margarida: -Oh, estimada, avui estàs preciosa. -Gràcies Rosa, però ets tu amb el teu perfum qui fa que ningú pugui passar sense aturar-se en aquest jardí.  

I totes les plantes se n'alegraven de tenir unes companyes tan boniques. Però n'hi havia una que no es feia amb cap d'altra, la veritat era, que com ella no n'hi havia cap. Era la més esvelta, la més alta i la més perfecta, i les seves flors eren les més fines i oloroses que s'havien vist mai. Ella però estava sempre de mal humor, perquè prop seu hi havia una pal sec i vell que la molestava.

-Aquest pal vell, sempre aquí al meu costat, em desmereix i, a més, ara aquest nou jardiner babau ha plantat un esbarzer just aquí, al meu voltant. Però en què deu estar pensant aquest jove? Ah! Els jardiners ja no són el que eren. -Pal -digué la planta- estàs massa prop meu, no podries almenys anarte'n una mica més lluny? El pal, com sempre que li parlava la flor, es va fer el sord i no li contestà. I així passaren els dies i la planta continuà enfadada amb el pal i la seva tossuderia i sense parlar-se amb l'esbarzer.

Un bon dia passà per allí una sargantana que s'aturà per a prendre el solet del migdia. Sentí com la planta es queixava dels seus veïns sense parar, i a la fi, no va poder més i li digué: -Bon dia, bonica flor, és cert que ets la més perfecta, però també la més beneita i la més insuportable de totes les flors que conec. Què no veus que si ets tan elegant i alta i estàs tan dreta, és gràcies al pal vell i sec que et serveix per emparrar-te i poder lluir tota la teva bellesa? I que si no tinguessis l'esbarzer per protegir-te, molts animalons estarien ben contents de poder menjar les teves branquetes tan verdes i sucoses. Calla d'una vegada i deixa'm prendre el sol tranquil·lament!!!

La flor va quedar sense paraules i des d'aleshores cada matí saludà al pal amb un "bon dia, com està vostè senyor pal?", encara que ell no li va respondre mai. I a mitja tarda, sempre feia petar la xerrada amb l'esbarzer que, malgrat no deia gaire res, estava molt content de tenir una amiga tan maca i tan elegant, i a més com deia ell "tan senzilla". Adaptació lliure d'un conte popular . Mª Antònia Navarro, del web http://www.xtec.es/~mnavar22/

C ONTES AMB VALOR S

15 Els quatre dracs Han-wei Liu (Zhejian, Xina)

Autoria del treball:

Il·lus tracions :

Immaculada B urg ués Núria Font Núria Alart M ònica Valverde R os er R ojas

Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí. Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills". Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fet malbé, que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap. - Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade, no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs. - Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos! - Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia. - Ah, d'acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà. - Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rosegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea.

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents. Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs. - Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. És l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.

Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més. Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar. I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

CONTES AMB VALORS

14 Els sis cecs i l'elefant Conte tradicional hindú

Autoria del treball:

Il·lustracions:

Immaculada Burgués Núria Font Núria Alart Mònica Valverde Roser Rojas

Fa més de mil anys, en la vall del riu Brahmaputra, vivien sis homes cecs que passaven les hores competint entre ells per a veure qui era el més savi de tots. Per tal de demostrar la seva saviesa, els savis explicaven les històries més fantàstiques que se'ls ocorrien i després decidien d'entre ells qui era el més imaginatiu. Així doncs, cada tarda es reunien al voltant d'una taula i mentre el sol es ponia darrere de les muntanyes i l'olor dels esplèndids menjars que els servien començava a colar-se per sota de la porta de la cuina, un savi rere l'altre relataven la història que, segons ells, havien viscut aquell dia, mentre els altres l'escoltaven, entre incrèduls i fascinats, intentant imaginar les escenes que aquest els descrivia amb gran detall.

Però un dia varen començar a parlar sobre un elefant, i no eren capaços d'arribar a un acord sobre la forma exacta d'un elefant. Les idees eren oposades i com cap d'ells havia pogut tocar-lo mai, van decidir sortir a l'endemà a la cerca d'un exemplar i d'aquesta manera poder sortir de dubtes. De bon matí, a l'alba, es varen possar en camí, amb un guia que els conduriria cap a trobar un elefant. I posats en fila amb les mans a l'esquena, van marxar cap el camí que s'endinsava en la selva més profunda. No havien caminat molt, quan,de sobte, van veure un gran elefant tombat. Mentre s'acostaven l'elefant es va incorporar, però de seguida va perdre interès i es va preparar per a menjar-se l'esmorzar de fruites que ja havia preparat.

De bon matí, a l'alba, es varen possar en camí, amb un guia que els conduriria cap a trobar un elefant. I posats en fila amb les mans a l'esquena, van marxar cap el camí que s'endinsava en la selva més profunda. No havien caminat molt, quan,de sobte, van veure un gran elefant tombat. Mentre s'acostaven l'elefant es va incorporar, però de seguida va perdre interès i es va preparar per a menjar-se l'esmorzar de fruites que ja havia preparat.

Els sis savis cecs estaven plens d'alegria i es felicitaven uns als altres per la seva sort. Finalment, podrien resoldre el dilema i decidir quina era la veritable forma de l'animal. El primer de tots, el més decidit, es va abalançar sobre l'elefant, amb gran il·lusió per tocar-lo. Les presses van fer que el seu peu ensopegués amb una branca i xoqués de front amb el costat de l'animal. - Oh, germans meus! -va exclamar- jo us dic que l'elefant és exactament com una paret de fang assecada al sol.

Va arribar el torn del segon dels cecs, que va avançar amb més precaució, amb les mans esteses davant d'ell, per a no espantarlo. En aquesta posició de seguida va tocar dos objectes molt llargs i punxeguts, que es corbaven per sobre del seu cap. Eren els ullals de l'elefant. - Oh, germans meus! Jo us dic que la forma d'aquest animal és exactament com la d'una llança... sens dubte, aquesta és! La resta dels savis no podien evitar burlar-se en veu baixa, ja que cap s'acabava de creure el que els altres deien.

El tercer cec va començar a acostar-se a l'elefant per davant, per a tocar-lo amb molta cura. L'animal, encuriosit, es va girar cap a ell i li va rodejar la cintura amb la seva trompa. El cec va agafar la trompa de l'animal i la va resseguir de dalt a baix notant la seva forma allargada i estreta, i com es movia a voluntat. - Escolteu benvolguts germans, aquest elefant és més aviat com... com una llarga serp. Els altres savis negaven en silenci, ja que en res s'assemblava a la forma que ells havien pogut tocar.

Era el torn del quart savi, que es va acostar per darrere i va rebre un suau cop amb la cua de l'animal, que es movia per a espantar als insectes que el molestaven. El savi va agafar la cua i la va resseguir de dalt a baix amb les mans, notant cadascuna de les arrugues i els pèls que la cobrien. El savi no va tenir dubtes i va exclamar: - Ja ho tinc! - va dir el savi ple d'alegria- Jo us diré com és la veritable forma de l'elefant. Sens dubte és igual a una vella entenimentada.

El cinquè dels savis va prendre el relleu, i es va acostar a l'elefant pendent d'escoltar qualsevol dels seus moviments. En l'alçar la seva mà per a buscar-lo, els seus dits van resseguir l'orella de l'animal i donant-se la volta, el cinquè savi va cridar als altres: - Cap de vosaltres ha encertat en la seva forma. L'elefant és més aviat com un gran ventall pla.

I va cedir el seu torn a l'últim dels savis perquè ho comprovés per ell mateix. El sisè savi era el més vell de tots i quan es va encaminar cap a l'animal, ho va fer amb lentitud, repenjant el pes del seu cos sobre un vell bastó de fusta. De tan doblegat que estava per l'edat, el sisè cec va passar per sota de la panxa de l'elefant i al buscar-lo, va agafar amb força la seva gruixuda pota. - Germans! Ho estic tocant ara mateix i us asseguro que l'elefant té la mateixa forma que el tronc d'una gran palmera. Ara tots havien experimentat per ells mateixos quina era la forma veritable de l'elefant i creien que els altres estaven equivocats. Satisfeta així la seva curiositat, van tornar a donar-se les mans i van tornar cap a casa seva.

Altra vegada asseguts sota la palmera que els oferia ombra i els refrescava amb els seus fruits, van reprendre la discussió sobre la veritable forma de l'elefant, segurs que el que havien experimentat per ells mateixos era la veritable forma de l'elefant. Segurament tots els savis tenien part de raó, ja que d'alguna manera totes les formes que havien experimentat eren certes, però sens dubte tots alhora estaven equivocats respecte a la imatge real de l'elefant.