Núm.220__FEBRER2014

INFORMATIU MENSUAL Vallvidrera | Collserola

Horts urbans a Can Pujades (més informació pàg. 3)

collserolaclub

Però mai no s’han fet enlloc com els fem a Vallvidrera pàg.6

reportatge

Coral Beach Hotel o què hi vas anar a fer a Xipre? pàgs. 8 i 9

vitralls

Roda el món i torna a ... Can Trampa pàg. 15

agendafebrer 220 FEBRER 2014

[email protected] Consell de Redacció: Roser Argemí, Isabel Fernández, Jacqueline Jacquet, Ma. Antònia Juan, Laura Prat, Cisco Tomàs Col·laboradors habituals Maïthé Chansard, Jordi Coll, Lourdes Llauró, Tristán Quintana Disseny i maquetació: Natàlia Arranz Tancament de l’edició: 20 de gener de 2014 Tirada: 500 exemplars Distribució: Centre Cívic i establiments del barri Periodicitat: El primer dissabte de cada mes (llevat del mes d’agost) Edició

[email protected] www.vallvidrera-aavv.blogspot.com

Del 2 al 28, Exposició: La vela tradicional de la costa catalana. A càrrec de Carles Garcia (1)

17h, Snoring Beauty 18:30h, What a Halloween night 20:30h The picture of Dorian Grey (3)

Diumenge 2, 18h Concert de música de cambra per a violí i piano (3)

Diumenge 9, 12h Ballada de sardanes: Cobla Baix Llobregat. Organitza: Taula d’Entitats de Sarrià (Plaça de Sarrià)

Dimecres 5, 17h Cuina per a joves (1) Dimecres 5, 19h Xerrada: Energia renovable. A càrrec de Som Energia (1) Divendres 7, 17:30h Cinema infantil: Fet i amagar III (1) Dissabte 8, 11h Sarrià veu món: visita a l’església romànica de Sant Pau del Camp. Visita guiada a càrrec d’Andreu Clapés, historiador i expert en art romànic (3)

D.L. B-8389-2007

Amb el suport de:

Dissabte 8, Teatre musical en anglès, per The Performers, Inc

Dilluns 10, 19h Reunió oberta La Vall de Vidre, tancament núm. de març (1) Dimecres 12, 18h Fet com abans: Taller de Coques. A càrrec de Javier Ahedo (1) Dissabte 15, 10:30h Sortida familiar. A càrrec de Claudia Yagüe (1) Dissabte 15, 10:30h, Assemblea Ordinària de l’Associació de Veïns de Sta. Maria de Vallvidrera-Mas Sauró (1)

Dissabte 15, 13h Música al Parc: Bemoll Quartet (Alumnes de clarinet de l’Escola Municipal de Música de Can Ponsic) (1) Diumenge 16, Sarrià camina! Coneguem la Serra de Marina. Excursió matinal al castell de Burriac. Organitza:Teatre de Sarrià i Centre Excursionista els Blaus (3) Dilluns 17, 20:30h Documental del mes: Olof Palme, el polític més destacat de Suècia (3) Dimecres 19, 18h Fet com abans: Taller de Coques. A càrrec de Javier Ahedo (1) Divendres 21, 17:30h Espectacle infantil: Les aventures de la família “Ratón”. Cia de Titelles Naip (1)

Dissabte 22, 10h Caminada: de Cerdanyola a Nou Barris. A càrrec de Joan Solé (1) Dissabte 22, 20h Concert solidari: Sarrià Choir Gospel Direcció: Manel Palència (3) Diumenge 23, 18h Concert: Les 4 estacions d’Antonio Vivaldi. Orquestra L’Inquietudine, Violí solista: Nataliya Borysyuk, Clavicèmbal: Josep Miquel Servià, i direcció Àngel Villagrasa (3) Diumenge 23, 20:30h Documental del mes: Olof Palme, el polític més destacat de Suècia (3) Dimecres 26, 17h Cuina per a joves (1) Divendres 28, 17h “I tu de què vas?” Festa de carnestoltes (1)

(1) Centre Cívic Vallvidrera Vázquez Montalbán (Tel: 93 406 90 53) / (2) Biblioteca Collserola-Josep Miracle (Tel: 93 406 91 11) / (3) Teatre de Sarrià. C. Pare Miquel de Sarrià, 8. 08034 Barcelona. Reserves al contestador: 93 203 97 72

Centre Cívic Vallvidrera Vázquez Montalbán C/Reis Catòlics 16-34 08017 Barcelona Telèfon: 93 406 90 53 www.ccvazquezmontalban.com

Lavalldevidre és una

publicació gratuïta. El cost d’impressió d’un exemplar és de 0,75 euros. El cost total de la publicació es finança amb els anuncis dels comerciants i amb l’aportació de l’Associació Mont d’Orsà de veïns de Vallvidrera, que cobreix la resta. L’equip de redacció i maquetació hi col·labora de franc.

Quan l’hagis llegida, no la llencis. Passa-la! Podeu consultar els números endarrerits de La Vall de Vidre al blog de l’associació de veïns. www.vallvidrera-aavv. blogspot.com

informaciódebarri MANDARINA Press

gentd’aquí

La KKTUA ja té relleu, sort per a nosaltres! La Gemma i el Ferran de la Mandarina van començar el 21 de desembre a distribuir la premsa a Vallvidrera. Al principi alguns diaris, i ara els tenen tots i estan negociant per tenir les revistes.

Si voleu que surtin publicades, deixeu les dades de naixements, casaments, defuncions, etc. a la bústia de La Vall de Vidre a la KKTUA o del Centre Cívic, o envieules a lavalldevidre@ yahoo.com, abans del dia de reunió de tancament previst en l’agenda de La Vall de Vidre.

Els lectors de Vallvidrera? Entre setmana, més aviat gent gran i gent jove els caps de setmana. Les preferències? Encara no tenim prou dades, però, sens dubte La Vanguardia! En castellà entre setmana i en català els diumenges!

La Vall de Vidre? Sempre!

3

AVVinforma

L’antic espai que ocupava la masia de Can Pujades i els seus entorns tornen a tenir vida L’experiència a la nostra ciutat ha demostrat que els horts urbans han esdevingut espais d’elevat interès per a l’educació ambiental i permeten construir lligams i teixit social Antecedents La masia de Can Pujades va passar a ser propietat municipal a la primera part del segle XIX. A partir dels anys vint del segle passat va ser un espai dedicat a la repoblació d’espècies autòctones dels boscos de Collserola. Altres masies (Can Borni, Ca n’Estisora i Can Galopa), també van fer aquesta funció. La repoblació era necessària perquè la fil·loxera i la sobreexplotació dels boscos havien convertit Collserola en un espai molt erm. Aquestes i altres finques passaren a formar part del “Sistema de parcs de Barcelona”, projecte dut a terme per Nicolau Mª Rubió i Tudurí i Jean Claude Nicolas Forestier, i van ser l’embrió de l’actual Parc Natural de Collserola. A finals dels anys setanta aquestes masies van deixar de fer aquesta funció i esdevingueren habitatges per al personal de Parcs i Jardins i les seves famílies. Per aquest motiu algunes d’aquestes masies han arribat en un relatiu bon estat de conservació fins als nostres dies. L’any 2009 el govern municipal i el districte van decidir enderrocar la masia de Can Pujades malgrat les moltes demandes de diàleg i de propostes fetes de funcionament (públiques, privades, mixtes ...) que havia presentat la nostra associació per tal de no tirar-la a terra. Lamentablement doncs aquella masia de l’any 1700 fou enderrocada per la piqueta municipal el 5 de maig de 2009. Aquest fet, que possiblement recordareu (podeu consultar-ho al nostre blog “Poble de Vallvidrera, a La Vall de Vidre nº 167 i 169), va portar a una llarga lluita veïnal amb els responsables del Districte d’aquells anys, que finalment desembocà en el referèndum per la Independència del nostre barri, que obtingué un “sí” aclaparador.

pament per part dels veïns. És un projecte de gestió innovador. S’ha projectat amb la complicitat dels veïns, amb més d’un any de reunions i un cost molt menor del previst en un inici, i adaptat a l’entorn. La part gestionada per l’administració serà semblant als altres horts urbans de la ciutat de Barcelona. Aquestes parcel·les són per a persones jubilades i discapacitats, a part d’alguns altres requisits, es reparteixen per sorteig per a un període de cinc anys. El model de gestió de la part veïnal encara s’està embastant a través d’un conveni que se signarà amb l’Ajuntament, però serà portada a terme per la Cooperativa de Consum Can Pujades, que ho gestionarà amb un model de treball i compromís comunitari de l’espai. La Cooperativa, avui formada per unes quaranta famílies, dóna servei a veïns de tots els barris de Collserola i té un projecte de consum de proximitat, ecològic. Va néixer de la mà de les associacions de veïns de Collserola l’any 2010 i s’encarrega d’organitzar la Fira Agrícola dues vegades l’any. Vol posar en valor la recuperació dels espais d’horts al Parc de Collserola i la recuperació d’una part de l’autosuficiència alimentària. Els horts de Can Pujades suposaran per al barri la recuperació d’un espai i de la seva memòria, i també generaran una zona de lleure i de relació entre veïns. Salvador Ferran

Avui, gairebé cinc anys després del trist esdeveniment, la sensibilitat i el fàcil diàleg amb els veïns demostrats per part del nou govern municipal i del Districte, han portat a un enteniment sense precedents amb les associacions de veïns sobre aquest tema. Fruit d’aquesta sensibilitat ha estat, entre altres inversions pactades, el projecte d’horts a Can Pujades.

Horts a Can Pujades L’hort serà un espai dividit en dues parts: una gestionada directament per l’administració i l’altra, pels veïns; aquest serà un model nou que intentarà donar valor al compromís de participació en aquest equi-

L’antiga masia de Can Pujades

lesnostrespàginesgrogues

De dilluns a divendres de 9 a 20h, dissabte i diumenge de 9 a 16h T. 93 406 9160 Entre setmana: menú Caps de setmana: “platillos” i racions

CUINER PROFESSIONAL

Si us voleu anunciar a lavalldevidre, connecteu-nos a

[email protected], o escriviu-nos a les bústies de la Kktua o del Cenctre Cívic.

Solucions gastronòmiques a la teva mida: Empreses i particulars EVENTS PRIVATS FORMACIÓ CANVI DE CARTA ASSESSORIA TÈCNICA ASSESSORIA CREATIVA Pressupost sense compromís

[email protected] – 699 083 521

_telèfons que cal recordar

EMERGÈNCIES: 112 bombers: 080 MOSSOS d’esquadra: 088

GUÀRDIA URBANA: 092

CAP VALLVIDRERA: 93 406 84 53

GUÀRDIA URBANA DISTRICTE SARRIÀ: 93 291 43 53

CAP LES PLANES: 93 280 56 32

OFICINA DE COLLSEROLA: 93 280 21 07 93 280 65 83

BIBLIOTECA COLLSEROLAJOSEP MIRACLE: 93 406 91 11

Centre Cívic VallvidreraVázquez Montalbán: 93 406 90 53

5

AVVinforma L’AssociacióMont d’Orsà de veïns de Vallvidrera fa enquestes a través del seu blog www.vallvidrera-aavv.blogspot.com. Durant dos mesos hi va tenir penjada una enquesta per saber les vostres opinions respecte a les reformes que cal fer a la plaça de Vallvidrera. Us reproduïm la demanda i els resultats.

Com milloraries la plaça de Vallvidrera? 16 vots (32%)

Treuria contenidors

7 vots (14%)

Reduiria els aparcaments Aceres més amples i bancs

30 vots (60%)

Aparcament per bicicletes i motos

19 vots (38%)

Milloraria els semàfors i cadències

19 vots (38%)

Ho deixaria tal com està

8 vots (16%)

Van votar 50 persones, que podien marcar diverses possibilitats. Les propostes més votades ens ajudaran a fer el projecte de la futura remodelació de la plaça de Vallvidrera. Gràcies a tots els que hi heu participat. Podeu votar en les enquestes que anem fent a través del blog.

Mal manteniment al parc de la Budellera El passat mes de desembre el Patronat de Collserola va fer obres de manteniment al camí que travessa el parc de la Budellera amb una gran maquinària. El camí s’havia fet massa estret per al pas de bombers i l’actuació ha servit per eixamplar-lo però alhora han retirat el material -posat a la darrera actuació i que havia donat bon resultat durant anys, malgrat les condicions extremes, el pas continuat de ciclistes i la freqüentació de passejants- i han deixat el camí pelat, i a més en alguns punts no han respectat l’evacuació d’aigües. El resultat és que actualment hi ha fang en diversos punts i l’estassada ha quedat acumulada en llocs que no correspon, amb creació de problemes. Potser la intervenció ha estat més barata però no resol els problemes. Demanem actuacions més pensades per al llarg termini i l’ús continuat del camí.

Des del Mas Sauró...

... canvis als aparcaments per veïns. Els aparcaments per veïns que hi ha al costat de les estacions del FGC feia molts anys que funcionaven de forma pilot sense haver revisat les seves dimensions ni els nombrosos problemes que afrontaven. Entre d’altres, duplicat fraudulent de claus, utilització per vehicles no autoritzats, aparcaments de llarga durada, actes de vandalisme i, sobretot, utilització indeguda per part de vehicles que arriben de fora dels barris. Celebrem que el nou equip de govern del Districte s’hagi avingut a revisar el model. L’Oficina de Collserola i les Associacions de veïns del Mas Sauró, el Rectoret i el Mas Guimbau estem treballant amb els seus detalls. En les properes setmanes –a mesura que es vagin tancant totes les qüestions- els veïns rebreu informació detallada, però ja us podem avançar que el sistema de tanca serà substituït per un sistema de pilona. Aquest canvi permetrà, en primer lloc, començar de zero, anul.lant totes les claus que s’utilitzen de forma indeguda i reasignant un nou comandament a distància. En segon lloc, amb la pilona es podrà garantir que l’accés quedi sempre tancat després de l’entrada d’un vehicle, a més de dificultar el vandalisme. Per altra banda, el nou model es tanca amb la identificació dels vehicles autoritzats amb un distintiu que permetrà controlar i, sobretot, sancionar els vehicles que no respectin la normativa d’ús. Com ja avançàvem en aquesta columna el mes de desembre, juntament amb la nova senyalització del Torrent del Rovelló –que ha d’estar a punt d’arribar-, aquest canvi haurà d’ajudar a resoldre el problema d’aparcament dels veïns que volen accedir als FGC. Però sobretot, servirà també per elaborar un diagnòstic real de la necessitat d’aparcament a partir del qual esperem poder comptar amb la mateixa complicitat del Districte per mirar de trobar altres vies o mecanismes per resoldre’l. A.V. Sta Maria de Vallvidrera-Mas Sauró

Fang a molts punts del camí

6

collserolaclub

Però mai no s’han fet enlloc com els fem a Vallvidrera Amb aquesta darrera frase s’acomiada la representació dels Pastorets, ....i és alhora la constatació que hem donat un toc de modernitat a un text tan entranyable com aquest d’en Folch i Torres, i un exercici de fe en la feina que es va començar ara fa ja dotze anys. Quan hom mira enrere i veu la trajectòria d’aquests Pastorets, no deixa d’astorar la seva energia i autenticitat, com també la il·lusió d’uns actors, músics i cantaires disposats un any més a passar-ho bé, a tenir un objectiu comú, a gaudir i patir alhora tots els moments que es passen junts. Aquests pastorets són un projecte transgeneracional, que ultrapassa els barris de la muntanya, gresol d’energies del barri, d’il·lusió i de fe en el futur. No cal dir que al darrera hi ha un grup de gent que empeny, un grup que ha anat canviant en aquests anys i que sent en aquesta regeneració la força del projecte. Però, ...i l’important?...l’important és la il·lusió dels dimonis i les fúries, l’alegria dels àngels, la solidaritat dels pastors del poble d’Ecdipà (població de Palestina, que els pastorets de Vallvidrera han situat al mapa), la candidesa de Josep i Maria, l’embarcació que embarranca a Vallvidrera portant dos germans, en Jeremies i el seu germà sord, les cançons noves, i les tradicionals que hi són des del principi, personatges nous que ens permeten augmentar la gran família de pastorets, els cantaires, que any rere any donen la seva veu a l’acompanyament dels músics i gaudeixen amb les evolucions dels seus companys d’escenari i riuen de les errades o l’enginy dels actors, dels mateixos músics molts dels quals hi són des de fa anys, i que veuen augmentada

La gran família dels Pastorets de Vallvidrera

la seva presència amb joves que s’incorporen il·lusionats, sense oblidar tot el que es mou al voltant de l’escena, regidors, maquinistes, tècnics, dissenyadors de vestuari, cosidores, dissenyadors, fotògraf, productors de making-off, maquillatge, perruqueria, i com no la direcció d’actors i de músics i coral. Tota aquesta feina desemboca en vuit funcions, i més de mil espectadors. Heu llegit bé. Mil espectadors. Com hem sentit a dir aquests dies, els Pastorets de Vallvidrera ja som tradició i són el tret de sortida a les festes de Nadal per a molts dels espectadors que ens visiten any rere any. Per nosaltres, la gran família de Pastorets, aquesta feina ens fa creure més en les persones, ens fa créixer com individus, ens revaloritza la solidaritat, ens uneix entre les diferents generacions, ens ajuda a conèixer-nos i ens ensenya tolerància, en definitiva ens il·lusiona per retrobar-nos de nou el mes de febrer, i ens dóna força per passar el llarg estiu tot esperant que arribi de nou el mes de setembre per tornar a posar-nos en marxa i saber ... quin paper ens tocarà aquest any. Felicitats a tothom per l’èxit aconseguit, i a tots els barris de la muntanya per ser capaços de tenir un projecte com aquest. Llarga vida als Pastorets de Vallvidrera!!! Jordi García Els Pastorets de Vallvidrera

7

Conjunt Atria

La Coral canta a Calaf

El Conjunt Atria té els seus orígens a Itàlia, l’any 2006, quan la Carla Rovirosa i jo ens vam conèixer en un curs de música. Des del primer moment que vam tocar juntes, vam veure que ens enteníem molt bé, tant a nivell musical com a nivell personal. D’allà, va néixer una amistat, però també un duo de violí i violoncel que vam anomenar Duo Atria. Durant aquests anys de duo, hem tocat tot tipus de repertori, però principalment música barroca, un estil amb el qual les dues ens hi sentim molt còmodes. Després de set anys d’assajos i concerts, el repertori i les possibilitats que oferia la formació se’ns començaven a fer petites.

El diumenge 12 de gener, la Coral Collserola va cantar a Calaf, poble de la nostra estimada directora Assumpta Cribillers. Arribant a Calaf, el fred i la boira ens envoltava, però tot seguit vam rebre el grat caliu de la coral Ressons que ens esperava. Cada coral va fer el seu repertori i al final cantàrem nadales conjuntament. Va ser un concert molt entranyable i amb els cants vam escalfar els nostres cors i els del públic, dins la bonica Parròquia. Per la tarda acabàrem la jornada amb els tradicionals “Pastorets”, vam quedar al·lucinats amb tant de foc per l’escenari. Va ser un dia molt profitós... Animeu-vos....els que vulgueu participar amb la coral...assagem cada dilluns a les 10, al Centre Cívic!!!!!!

Un dia va sorgir la idea de formar una petita orquestra, un conjunt de músics amb qui compartíssim els mateixos principis i la mateixa passió per la música barroca. Teníem clar que volíem trencar amb l’estil tradicional del concert seriós de música clàssica, eliminant les barreres entre el públic i els músics i oferint concerts més propers i directes. Volíem formar un conjunt que apropés la música a la gent, que ajudés al públic a entendre millor les obres a través de petites explicacions, que donés a conèixer compositors i obres poc conegudes i que accentués més la part divertida de la música clàssica, que a vegades queda oblidada.

Reis Guimerà

Ara fa un any, vam fer el nostre primer concert com a Conjunt Atria a l’ermita de Santa Maria de Vallvidrera (al Baixador de Vallvidrera), on ens van posar totes les facilitats per gaudir d’aquell espai meravellós. Ens vam endur una sorpresa molt agradable quan vam sortir per començar a tocar i vam veure l’església tan plena! L’èxit d’aquell primer concert ens va donar tota l’energia i la motivació necessàries per tirar aquest projecte endavant. Al llarg de l’any, hem anat treballant, ampliant el conjunt i fent diversos concerts arreu de Catalunya. Un d’aquests concerts, el vam fer l’estiu de 2013 a l’església de la plaça de Vallvidrera, on també ens han obert sempre les seves portes. Avui, el Conjunt Atria s’ha convertit en un grup de deu músics joves entregats a la nostra professió i passió, que compartim idees i maneres de veure la música. Després d’un any de treball, vam voler tornar al mateix lloc on vam iniciar aquest projecte a celebrar-ho amb un concert. El passat 22 de desembre de 2013 fèiem el nostre tercer concert a Vallvidrera, i per tercera vegada comptàvem amb un suport molt gran per part del públic. No cal dir la satisfacció que em dóna tenir aquesta gran acollida a Vallvidrera, el poble on jo vaig néixer. Volem donar les gràcies a tots els llebrencs i llebrenques que han assistit als nostres concerts i que ens han animat a seguir endavant. Esperem veure-us a la propera ocasió! Isabel Soteras

La coral a la parròquia de Calaf

Alguns membres del Conjunt Atria

8

reportatge L’article següent CORAL BEACH HOTEL ens va ser enviat per Gabriela Zea Nadal, veïna de Vallvidrera. La Gabriela, com ens ho aclareix ella mateixa, va ser contractada per una empresa d’esdeveniments internacionals que es dedicava a organitzar l’estada dels soldats francesos a Xipre. La seva feina era organitzar la logística de l’operació i traduir, traduir, traduir...

Coral Beach Hotel o què hi vas anar a fer a Xipre? Cada tres dies a l’aeroport de Paphos, a la matinada, aterra un avió procedent de Bamako. Els seus passatgers no tenen res a veure amb la massa de turistes que arriben a Xipre durant les hores que el sol ho il·lumina tot. L’avió de Bamako transporta 200 soldats: homes joves amb els seus uniformes de camuflatge encara plens de pols africana. Tots ells vénen disposats a passar tres dies a l’illa que han d’ajudar-los a readaptar-se a la vida normal. Entenent per ‘normal’ no dormir al terra, dutxar-se, menjar bé, beure aigua quan es té set i no viure aferrat a una metralleta. D’aquests tres dies se’n diu estada de descompressió i és una pràctica que els exèrcits de diversos estats duen a terme quan els seus homes tornen d’alguna missió (així és com alguns es refereixen a fer la guerra). Aquests soldats pertanyen a l’exèrcit francès (cosa que no implica que tots ells siguin de nacionalitat francesa), i malgrat que alguns provenen també d’Afganistan, la majoria dels que arriben a Xipre durant els darrers mesos, han estat al conflicte de Mali. Al Coral Beach Hotel, un complex de cinc estrelles, els espera el seu programa de descompressió: xerrades, sessions d’estiraments, esports, entrevistes amb psicòlegs, i activitats culturals. D’aquestes darreres, l’activitat estrella és el que anomenen ‘el mini creuer’ (on ‘mini’ fa referència a la seva curta durada: tres hores). En aquell hotel hi vaig viure durant quatre mesos treballant com a intermediària entre l’Exèrcit Francès i els serveis locals. En altres paraules, organitzava i controlava que totes les operacions funcionessin correctament. Una de les meves tasques consistia en supervisar aquest mini creuer. El primer dia, les meves col·legues em van explicar: ‘simplement vigila que tot estigui a punt i que ningú no faci cap tonteria’. I quan tocava mini creuer, allà estava jo vigilant 100 soldats. Encara que, els que em coneixeu, podreu imaginar que no hagués pogut evitar gran cosa en cas que a algú se li hagués acudit fer cap ‘tonteria’. De tota manera, allò no era cap repte: la meitat d’ells es quedaven adormits, exhausts, sobre els matalassos estratègicament repartits per tota la coberta. L’altra meitat ballava frenèticament al ritme de cançons de moda sobre els espais on no hi havien companys estirats. Quan parlo de la meva experiència a Xipre, el que més sovint em pregunten és en quin estat arriben els soldats. Bé, a part dels seus uniformes polsegosos i de la seva evident fatiga, haig de dir que tenien una compostura extrema. Els soldats són persones que a força d’anar tots

vestits iguals, de complir ordres i de ser anomenats pel seu grau i no pel seu nom, han perdut l’ego. Quelcom estrany en els temps que corren. De fet, quan vaig arribar i vaig veure que entre ells s’anomenen ‘mon colonel’, ‘major’ o ‘caporal’, vaig pensar que estaven de broma, però poc temps després jo també em vaig acostumar a anomenarlos pel grau tot i que la meva condició civil no m’obligava a fer-ho. La seva camaraderia també cridava l’atenció, potser perquè tampoc és una característica del tot habitual. Sempre es desplaçaven en grups tancats, xiuxiuejant, mai vaig veure cap individu sol. A part d’això, si bé en públic eren discrets, assenyats i respectuosos, en privat, no sempre es comportaven així. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar en la seva esfera privada en determinades ocasions. Per exemple, vaig haver de reconèixer les destrosses en una habitació: una taula de marbre d’uns dotze centímetres de gruix, completament esmicolada. O, la primera vegada que vaig anar d’urgències a l’hospital va ser per acompanyar l’infermer militar i un soldat que, begut, havia tingut la iniciativa de ficar-se en un bany d’escuma. Com a resultat la seva pell s’havia tornat blavosa i la seva respiració asfixiada s’alternava amb singlots intoxicats de sabó que no es van aturar durant els vint minuts de trajecte que separaven el Coral Beach Hotel de l’Hospital de Paphos. La segona vegada que vam anar d’urgències va ser un cas molt diferent: un coronel a qui li havia agafat un atac de gota després de mesos alimentant-se en els millors restaurants francesos de Bamako. Ell mai va perdre la compostura tot i que el dolor li provocava una capa de suor freda per tota la cara. Li vaig preguntar si durant el trajecte volia estar en silenci o si preferia que li donés conversa. Va triar conversa i així vaig saber la peripècia de com els francesos havien desmantellat una cova plena d’armament terrorista. ‘Es van omplir camions i camions, tones i tones’. Malgrat que va esmentar alguns altres detalls, vaig tenir la sensació que hi havia una enorme barrera invisible entre el seu discurs i el que realment passa al ‘teatre’ (així és com ells anomenaven l’indret on es duia a terme ‘la missió’). Aquells moments que sortien de la rutina no eren els més complicats. La dificultat d’aquella feina radicava en aguantar la repetició: aquelles setmanes de tres dies que se succeïen sense descans entre una i l’altra, el fet de no sortir gairebé mai de l’hotel, només per anar a l’aeroport i sempre de nit per no aixecar expectació entre la població i els turistes. És curiós com aquella terra que tothom coneix per la seva lluminositat, se’m va arribar a mostrar molt poc

9

United Nations-administered buffer zone United Nations Sovereign Base Areas

Area north of buffer zona administered by Turisk Cypriots Area south of buffer zona administered by Greek Cypriots

ja que tots els trasllats que vaig fer, van ser a les fosques. I això era justament el més dur de tot: les nits en blanc a l’aeroport de Paphos havent deixat un grup que ja tornava a França i esperant el següent que havia d’arribar de Mali en poques hores. Aquelles constants nits d’insomni forçat, parlant de tot i de res amb les meves dues col·legues: observant, en la meva solitud de no fumadora, com elles enllaçaven un cigarret rere l’altre, mirant d’entendre aquelles paraules d’argot francès que sempre utilitzaven i que a mi mai em van ensenyar a l’escola. També era aspre comprovar, abans que embarquessin, un per un, els passaports, un per un, de tots els soldats. Això en sí no representava cap problema, però quan em fixava en les seves signatures sovint trobava cal·ligrafies que denotaven un grau d’analfabetisme. Em demanava fins a quin punt eren conscients de tot el que implicava haver fet una missió com aquella. Jo no podia ser conscient de res, però m’ho preguntava constantment sense trobar interlocutors, la meva curiositat era incòmoda, condemnable i ràpidament vaig aprendre que havia d’amagar-la, limitar-me a fer la meva feina i a somriure. En els passaports també em sobtava veure algunes dates de naixement: molts eren nascuts al 90, al 92 o fins i tot al 95. Uns homenots que eren nens i aquesta constatació m’esgarrifava al mateix temps que era bo saber que, almenys aquells, ja tornaven a casa, sans i estalvis i amb el seu uniforme completament net. Gabriela Zea Nadal

Aclariments per situar Xipre en la història contemporània La república de Xipre és una illa situada al sud de Turquia, al nord d’Egipte i a l’oest de Síria, Líban, etc. En altres paraules, està al cul (i disculpeu l’expressió) del Mediterrani. Un punt estratègic disputat sense treva. Va ser colònia britànica fins al 60 i al 74 la part nord va ser envaïda per Turquia. Actualment el país està dividit per la línia verda, aquest nom fa referència a la vegetació que creix en els escassos metres que separen una zona de l’altra. La part nord només està reconeguda com a tal per Turquia, per a la comunitat internacional és ‘terra de ningú’. L’ONU hi és molt present, de la mateixa manera que hi ha bases militars per tot el país. Nicòsia, la capital, també està dividida com ho va estar Berlin abans del 1989. Necessites el passaport per creuar d’una zona a l’altra, em van explicar. Jo no vaig poder visitar mai la capital, ni tampoc la part del nord que és on deien que hi ha les platges més maques (com per exemple, la de Famagusta que és on estiuejava la ‘beautiful people’ dels anys 50 i 60). Sí que vaig anar a Limassol: una ciutat plena de cotxes amb vidres tintats i de botigues d’abrics de pell amb cartells escrits en rus on posa ‘mexa’. El seu port és important i a la costa sempre hi havia uns quants vaixells enormes. A part d’això, a causa de la meva feina, pràcticament no em vaig moure de l’hotel, a la zona de Paphos. Quan vaig arribar-hi, el país tot just havia fet fallida, però vaig estar envoltada d’una realitat molt poc vinculada al país en sí. Vivia en una illa dins d’una illa. El que em va cridar l’atenció van ser les conseqüències de la invasió turca: mesquites convertides en esglésies ortodoxes o cases abandonades: pertanyien a turcs obligats a fugir, d’un dia per l’altre, cap al nord. Suposo que allà també hi deu haver cases de cristians ortodoxos abandonades quan els seus habitants van fugir cap al sud... (GZN)

lesnostrespàginesgrogues

Treballs amb ferro i acer inoxidable

Ctra. de Molins de Rei a Sabadell, Km 13 nau 29

Tlf. 936 971 157 (Taller)

679 50 33 59

Limpieza

de comunidades, escaleras, pàrkings, cristales, abrillantado de suelos...

Daniel Mil 699 848 123 (Trabajador autónomo)

Reparació de TV, vídeo, informàtica Instal·lació d’antenes Servei ràpid a domicili Ctra. de l’Església, 4 - 93 406 81 01 - 689 38 86 81

Camí de Barcelona a Vallvidrera, 71 08017 Barcelona T. 93 406 94 56 / 93 406 84 30 M. 609 344 758 / 639 711 991 [email protected]

Venda de bicicletes, taller i parking Estaciò de FGC de Sarrià Tf: 93 280 48 49 [email protected]

Si us voleu anunciar a lavalldevidre, connecteu-nos a [email protected], o escriviu-nos a les bústies de la Kktua o del Cenctre Cívic.

11

collserolaclub

dietèticanutrició

Coses meves

Temporada de calçots!

M’agradaria saber quantes cançons nadalenques hauré escoltat a la meva vida. Unes m’agraden més que altres. Algunes m’han emocionat pel lloc que les he escoltades, altres per la manera de cantar, o per la il·lusió i les ganes amb què han estat cantades, o per la lletra que tenen, o per la música, altres per ser tristes o alegres o pels bons moments que hem passat en família cantant-les.

Arriba el temps dels calçots i, per tant, de les calçotades. És típic a casa nostra gaudir d’aquesta festa gastronòmica fins ben entrat l’abril.

Ara em ve a la memòria que a casa, cap el 1945, no hi havia el costum de cantar nadales. Als meus pares no els havia sentit cantar mai. La ràdio va ser la que va introduir aquest costum amb l’anunci de “Ara ve Nadal...” Ahir van venir a cantar cançons de Nadal els nens i nenes d’onze anys de l’escola veïna del Sagrat Cor Pare Damián. Són uns nens i nenes molt acollidors, ja que ens venien a rebre quan entràvem a la sala gran. Vam participar tots amb la cantada i un bon berenar.

El calçot és un tipus de ceba tendra amb un toc dolç i amb grans beneficis per a la salut: aporta una bona quantitat de fibra, que ajuda a prevenir l’estrenyiment, reduir els nivells de colesterol en sang, augmentar l’excreció de sals i actua de factor de protecció en malalties cardiovasculars, diabetis i el càncer de colon. Alhora, també, se li atribueixen propietats diürètiques, tonificants, digestives i, fins i tot, afrodisíaques. El nom de calçot procedeix de la forma de conrear-la. Un cop la ceba germina i creix, s’arrenca del terra i es torna a plantar així s’acumula sobre els brots de la ceba vella quedant mig colgada. Aquesta acció és coneguda com a calçar, que és la que dóna nom al calçot.

Avui han vingut un grup d’alumnes d’una escola d’auxiliars del Guinardó, que pertanyen a les monges de la Caritat, que ens han entretingut una estona amb diferents activitats. Desitjo per a tots unes bones festes! Lourdes Llauró

Com cada any, el

patge dels Reis va passar pel Centre Cívic a recollir les cartes dels nens

Els calçots es fan la brasa i es recomana servir-los en una teula, ja que ajuda a mantenir l’escalfor. Un cop pelats es suca el calçot a la salsa de romesco. No podem deixar de banda la salsa que acompanya el calçot ja que, sense ella, la calçotada no seria el mateix! Us proporcionem una recepta perquè la pugueu fer vosaltres mateixos: Ingredients (4 persones): 100 g d’ametlles torrades 30 g d’avellanes torrades 4 o 5 tomàquets vermells escalivats 1 cabeça d’alls 80 cl d’oli d’oliva 1/2 gotet de vinagre 1 pebrot sec o pebre vermell dolç, julivert i sal Tot això ben picat al morter o amb la batedora. Si us agraden els calçots us animem a participar en aquest ritual gastronòmic! Salut! menTnutricional

http://mentnutricional.wordpress.com segueix-nos al Facebook i al Twitter

lesnostrespàginesgrogues

Pl. Vallvidrera, 7 Bxos 08017 Barcelona

Tel. 93 406 84 17

Forn

de Vallvidrera Pa artesà des de 1909 De dilluns a divendres: 6.30-14h i 17-20h Dissabte i diumenge: 7.30-14h

Menjar casolà per emportar

(Dissabtes, diumenges i festius)

Carrer Alcalde Miralles 4 / T. 600 64 79 57

Educagos Collserola Educació Canina de Base i Modificació de Conducta Treballant sempre en positiu Visites a domicili Passejades Educatives

619 76 36 26

Electricitat, aigua, gas calefacció, aire condicionat, cuines, banys, piscines, pladur, alumini, fusteria, pèrgoles, pintura, desguassos, antenes, manyà, claus... Venda d’articles i materials de lampisteria...

Plaça de Vallvidrera 1 - 08017 Barcelona Tel.Fax: 93 406 76 99 [email protected]

MARGARITA TORRA Psicòloga Clínica. Col. nº 217

sbbr VALLVIDRERA INFORMÀTICA

PSICOTERAPEUTA

… Angoixa, Depressió, Ansietat, Problemes de parella… Thaïs de las Heras i Adrià Mejias Pl. Vallvidrera, 6 [email protected] Tels. 676 50 88 92 - 680 83 31 54

Si us voleu anunciar a lavalldevidre, connecteu-nos a [email protected], o escriviu-nos a les bústies de la Kktua o del Cenctre Cívic.

T. 933 021 428

Albert Viale T. 93 406 82 67 / M. 606 86 34 56 [email protected] Consultoria i assessorament informàtic Instal·lació i reparació ORDINADORS, portàtils, xarxes... Pressupostos sense compromís. Recollida i entrega a domicili

T. 93 406 80 42 M. 600 36 79 29 [email protected] www.natarranz.com

13

l’altrareceptedelskinner

RECEPTA de ISADORA DUNCAN Isadora Duncan (Angela) va néixer el 27 de maig de 1877 a San Francisco. Després d’una infància plena de problemes, en la preadolescència va deixar els estudis per començar a ballar, la seva gran passió, imitant l’onatge del Pacífic. Amb el pas dels anys i després de fer classes a altres nenes, va viatjar a Chicago per començar a ballar amb un estil particular, rebutjant els vestits de tutú, les mitges i les sabatilles de punta i amb solament uns vels i descalça va començar a expressarse corporalment, creant l’embrió de la dansa moderna. No va ser compresa i el 1899 va emigrar amb la seva família a París i Londres, on va aconseguir la fama, creant diverses escoles per a nens pobres, sense emprar l’estàndard acadèmic imperant i deixant-se influir per l’art clàssic grec. La seva vida privada, fora dels escenaris, es va convertir en una autèntica tragèdia grega. Era atea convençuda, socialista i creia en la Moira: «Els fets que escapen al nostre control, la destinació fatal que marca amb tragèdia la vida dels protagonistes» Va voler ser mare soltera i va tenir tres fills, els dos majors van morir amb 5 i 3 anys en un accident de cotxe en el Sena i el petit, que va néixer als 8 mesos, solament va viure uns minuts. Isadora era bisexual i un dels seus grans amors va ésser la poetessa Mercedes d’Acosta, examant de Greta Garbo i Marlene Dietrich. Es va casar als 45 anys amb el poeta rus Sergei Esenin, que a l’any de matrimoni es va suïcidar per culpa d’una depressió. Els últims anys d’Isadora Duncan van ser tràgics i va sofrir greus problemes econòmics, va començar a beure i les festes i la seva vida privada van començar a cridar més l’atenció que la seva creativitat. Com a últim acte, el destí va voler que morís escanyada, quan el xal de seda que duia s’embolicà en una de les rodes del descapotable que la portava per una carretera de Niça. La gran Celia Cruz li va dedicar una cançó: Isadora

Crema de Cloïsses (Clam Chowder) Aquesta recepta és típica de la zona de San Francisco, on va néixer Isadora i probablement durant la seva infància la va degustar en els molls on s’elabora aquesta crema de cloïsses col·locada dins d’uns pans especials de massa agra per poder menjar-se-la passejant.

I n g redients

4 trossos de bacó tallats a trossos 1 ceba gran, picada 3 cullerades de farina 700 ml. de cloïsses de llauna (de qualitat) 480 ml de fumet de peix de roca 240 ml. d’aigua 4 patates per coure i tallades a trossos 1 fulla de llorer 240 ml. nata per cuinar 2 culleradetes de julivert fresc sal, pebre i caiena

R ECEPTA:

Primer fregim el bacó 6 minuts fins que sigui cruixent, ho reservem. En la paella, amb el greix, afegim la ceba, coem 5 minuts i afegim la farina, removent constantment uns 3 minuts perquè no es cremi. Lentament afegim el fumet i l’aigua, quan bulli col·loquem les patates amb el llorer i als 30 minuts, les cloïsses, la nata, el julivert, el baco i les espècies. Quan arrenqui a bullir ja estarà a punt la crema. Bon profit Jordi Coll

14

bústiaoberta Podeu deixar l’escrit (màxim 1.200 caràcters) a les bústies de La Vall de Vidre (al costat de la KKTUA i al Centre Cívic), o enviar-lo a lavalldevidre@ yahoo.com. Els escrits, que poden anar amb pseudònim, han d’estar degudament signats. La Vall de Vidre aplega els materials rebuts a la reunió oberta de tancament del número següent, anunciada a l’agenda, en la qual es decideix els textos a publicar al número immediat segons l’ordre d’arribada i l’espai disponible a cada secció. La Vall de Vidre es reserva el dret de resumir o extreure el contingut de les cartes que superin els 1.200 caràcters i de publicar aquelles que consideri adients, i no es fa responsable del seu contingut.

Falta de financiación Tal y como expliqué en la edición de diciembre, la falta de financiación a las pimes está creando una situación más que comprometida a autónomos y comerciantes. Tengo que dar una buena noticia pero que es bastante peor de lo que hubiera podido ser si hubiésemos podido tener acceso al crédito: “Vallvidrera volverá a tener en breve el estanco” con un nuevo propietario, ya que el proyecto que íbamos a llevar a cabo Héctor y yo no se podrá realizar por falta de financiación. La otra buena noticia es que también es muy posible que tengamos una administración mixta de loterías del estado. La mala noticia es que los comercios están bajo mínimos y si no empieza a verse un poco de movimiento, la cosa puede ir a peor. Atentamente Daniel de Simón

Foment del reciclatge

Nuevo punto de información

Cada vegada que porteu coses al Punt Verd del barri, és a dir a la deixalleria, us donaran uns punts per bescanviar per regals a través del Civiclub. Entreu al web del CiviClub (www.civiclub.org) i hi trobareu informació interessant, moltes vegades donada pels mateixos lectors, útils per a l’estalvi d’energia, per al reciclatge, etc.

en la casa del guarda del pantà de Vallvidrera. ¿Por qué no?

Hace algún tiempo finalizaron los trabajos de restauración de la casa del guarda del pantano de Vallvidrera; desde su inauguración está totalmente infrautilizada ya que solamente se abre en alguna pequeña ocasión o visita concertada. Creo necesario abrirla como mínimo todos los sábados y domingos, creo incluso que pasan muchas más personas por aquí que por el centro de información oficial que está a escasos 10 minutos a pie. Cuántos excursionistas y turistas visitan el Pantano, pero ¿por qué preguntan tanto? Pues porqué cuando llegan allí no tienen ningún centro de información del pantano. Que pena!!

Llàstima que els civis –els vals amb punts que et donen a la deixalleria– portin escrit malament el nom del poble de Vallvidrera. Sisplau, demanem als responsables que a la propera impressió es corregeixi la falta. Roser Argemí

Acaba de salir recientemente el folleto «passejada amb història, el camí del pantà» pero ¿dónde ir a buscarlo? Al centro de información, teniendo la casa del guarda del pantà cerrada? Una reserva acuática tan importante, o la más de Barcelona debería poder ser conocida por tanto turista y excursionista que lo visitan con niños y niñas que tan alegremente desean conocer y ver los animales que allí viven. ¿Para cuándo el Centro de Información a la casa del guarda del Pantano que tiene una exposición pero que nunca se puede ver, solamente en visitas concertadas? Pues ahora, con este nuevo folleto es el momento de darlo a conocer mejor y abrir allí un centro de recepción de visitantes donde reciban información de todo tipo porque como todos sabéis, el estado de salud mental y bienestar de la ciudadanía aumenta en las zonas urbanas cercanas a espacios naturales. Un pantano muy visitado y querido como lo quiero yo. Un saludo!  Jorge Otazo Gómez

15

vitralls

Roda el món i torna a ... Can Trampa En aquest món hi ha persones, edificis i establiments que per algunes qualitats especials donen un caràcter, un caliu, una escalfor i una companyia en un lloc determinat. Aquest és el cas de la plaça de Vallvidrera que en el seu número 3 ha deixat d’haver-hi la popular KKTUA. Des de la seva construcció al segle XIX, l’edifici de Can Trampa es va fer per fonda: la planta baixa bar-restaurant i els pisos habitacions. El local de la desapareguda KKTUA es coneixia pel Cafetí i constituïa un tot amb comunicació interior. En unes eleccions que es van celebrar a principis dels anys 30 del segle passat, el seu sostre i les seves parets van aixoplugar la mesa i la urna. Després de la guerra civil del 36-39, al voltant del 1943, s’hi va instal·lar la primera farmàcia que hi va haver a Vallvidrera; al seu front com a llicenciat hi havia el senyor Francesc Cabré Vilagut que s’hi va estar, sense poder-ho precisar exactament, de cinc a set anys. El senyor Cabré va tenir molt bona relació amb tot el veïnat. Ell es va traspassar la farmàcia a dues germanes de cognom Moreno. Aquestes s’hi van estar fins que es van traslladar a la Gran Via de Barcelona, a l’altura del carrer Rocafort. Vallvidrera es va quedar durant un temps sense servei de farmàcia, fins que es va obrir l’actual de la plaça de Vallvidrera núm. 5. El local annex de Can Trampa va quedar tancat fins l’any 1984 que va tornar a aixecar la persiana però amb un negoci totalment diferent, aquesta vegada com a papereria, premsa, llibreria, amb el nom de KKTUA. Al davant del negoci i darrere el taulell s’hi va posar l’Anna Tomàs. Primer amb timidesa, era un món nou i desconegut per a ella. Però la novetat de l’establiment, el primer que es posava a Vallvidrera d’aquest ram, el saber fer de la mestressa i la bona acollida del poble, van ajudar a anar endavant. En un principi es va obrir la botiga aprofitant les mateixes

Can Trampa amb el Cafetí

prestatgeries de la farmàcia, i en comptes de medecines es va omplir de llibres, llibretes, material escolar, que d’alguna manera no deixen de ser també una medecina per cultivar i augmentar la cultura del barri. El 1991 ja amb el negoci arrencat, es va fer una reforma total de l’interior, donant-li un aspecte més modern i molta més llum i hi va afegir la venda de la loteria de Catalunya. L’Anna va tenir l’establiment fins a l’any 2002, que va canviar de mans continuant el negoci la Maritina Michelena i el Quim, veïns de Vallvidrera que es van fer populars al barri. Aquests hi van fer una llarga estada. I van traspassar el negoci al senyor Josep Mª Valverde. Aquest va tenir l’establiment pocs anys i de nou el va traspassar a l’últim estadant que ha passat per la KKTUA, Carles Prieto, que va deixar el negoci pel nadal de l’any passat, el 2013. Com moltes vegades, la història es repeteix, i ara el local ha tornat als seus orígens, i ha passat a formar part de l’establiment Antiga Casa Trampa. El lector tal vegada pot pensar ¿i de què ve el nom de KKTUA? En un principi s’havia pensat en Andaret, que vol dir trotamons, caminant, pensant que s’obria un nou camí i un nou negoci a Vallvidrera, però en un sopar d’amics sobre les tovalles de paper -tal com es diu que es va fer el primer contracte amb el famós futbolista Messi signant-lo sobre un tovalló de paper-, es van anar escrivint noms i cadascú hi deia la seva. I va sorgir el nom de KKTUA. Al principi es va prendre com una broma però va acabar quallant. Amb el transcurs de la seva existència a la plaça de Vall­ vidrera l’establiment va donar un caràcter i ha deixat un bon record en el barri (¹). Cisco Tomàs

(¹) Els que volen comprar premsa escrita i també material de papereria actualment poden trobar-ho a l’establiment la Mandarina, a la mateixa plaça de Vallvidrera. L’Anna, iniciadora de la KKTUA

lacolumna

lafotodelmes

L’assecador

Publicitat al trens de la Generalitat

Us ho recordo, el mes de desembre, La Vall de Vidre va publicar fotos de la vitrina-museu d’una perruqueria de Vallvidrera i un dels peus de fotos deia: secadors, pintes i ferros de marcar. Pocs dies després de la sortida del número, la perruquera, molt amable, ens va remarcar que secador era una paraula castellana i que en català l’estri es deia: assecador. Com? Assecador? Estat de xoc a la redacció. “Com ho dius tu? Doncs, secador. I tu? Secador. I tu?..” Totes, érem de sexe femení, ho dèiem malament. De tornada a casa, per més seguretat, obro el diccionari: sec, seca, secà, secall, secalló, tot el que vulgueu, però cap secador! En canvi a les vuit línies de definicions que té assecador trobo: assecador de mà electrod. Eixugacabells. El mot ve del verb assecar (que el verb secar, insisteixo, no existeix). Com és possible que hagi viscut tants anys amb un assecador al bany sense saber-ho?

O et fan entrar en un tren fantasma

Ja fa molts anys que anem recuperant vocabulari, esborrant paraules mal dites, inventades, copiades en la majoria dels casos del castellà. Bústia i segell ja han guanyat la batalla. Gaudir encara lluita contra disfrutar, però secadors té pocs enemics. (No sé d’on em ve últimament aquesta mania de la metàfora...)

Sí, estar a l’aguait i, és clar, una mica de treball personal. Per a la propera vegada, em copiareu el verb assecar-se els cabells amb un assecador al present de l’indicatiu. GERTRUDIS

O t’inciten a beure alcohol

I després et diuen que ets incívic !

Paper Cyclus Offset 100% reciclat

Vegem, com podem millorar el nivell? Primer de tot, hi ha l’escola en català, però, un bon dia en surts, de l’escola en català i a més hi ha molta gent que ni hi va anar. Alguna columna als diaris? No està malament, un “Tast de català” de tant en tant que ens expliqui la diferència entre “no ho entenc i no ho entenc pas”. Algun programa lingüístic a TV3? Però, aquests espais d’un minut més aviat ens fan sentir ignorants i miserables, (l’últim, en què actors americans d’una pel·lícula parlen en català i van dient a tota pastilla, per exemple, “alhora, a l’hora, d’hora, i perquè no, ora (pro nobis)”. O, senzillament, nosaltres mateixos, estant a l’aguait de les paraules noves que ens diuen. —Aquest mot, no l’havia sentit mai, és molt bonic. Aquest, el coneixia, l’havia llegit, però no gosava dir-lo-. Em conta una mestra de música que, a classe, deixa els nens fer una mica el que volen, xerrar, aixecar-se... Però quan veu que en fan un gra massa els hi diu: “Prou de xerinola!” I els nens van repetint “xerinola, xerinola, xerinola...” Els fa gràcia la paraula i, la fan seva?